Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

VIATGES

Infusions per a endur

27/09/2020 - 

VALÈNCIA. La terminació persa -stan varia segons el criteri. Pot significar “territori”, “país” o “regió”. A l’Iran delimiten les actuals divisions provincials. Dit això, i deslligant eixes línies divisòries, s’esbatana una realitat heterogènia. Tan senzill com perdre’s per la serralada dels Zagros volent encaixar noves flaires: calçons bombatxos, tones de ruibarbres pels carrers, policies qüestionant la teua pròpia estada... i les muntanyes, sempre les muntanyes. Els cims del Rojhelat, com és conegut el Kurdistan oriental, els extraordinaris protectors d’una nació sempre resistent.
 
Awyar no és una muntanya més, és l’indret on seure i jaure per antonomàsia. Esta àrea de recreació esglaonada compta amb el mastodòntic cinema a l’aire lliure d’Abidar. El seu projector, de la grandària d’una torre antiaèria no és cap attrezzo; és un dels més grans del món. Quan no hi ha projeccions el silenci impera a la vall i només és desafiat per la vitalitat dels seus visitants. En els seus vessants, alguns jovençols fan un àpat i reproduïxen melodies amb els seus mòbils d’última generació. Altres afinen cordes dels seus tanburs kurds, l’instrument de corda amb trasts per excel·lència. Això anima la nergis, la flor de la bandera del Kurdistan, a traure el cap en primavera. Però no són les úniques que ho fan. D’amagatotis i burlant la llei que les obliga cobrir-se els cabells amb un mocador, les més jovenetes conversen i riuen sense vel al cap. Xarren al costat d’un grafiti captivador: “Fuck the system”. La muntanya és l’únic testimoni, l’únic amic fidel del poble kurd.

Els colors de Senna

Des de la mesquita del parc s’albira el centre administratiu provincial en tota la seua extensió, donant pas a una infinitat de cases sense personalitat. Quan es passeja pels seus carrers els cartells ens recorden que estem a Sanandaj, nom oficial tal com es coneix en farsi, tot i que a penes hi viuen perses. El nom emprat per la població kurda és Senna, una sorollosa passarel·la de moda. No debades, la vestimenta tradicional kurda ompli els carrers i delimita la localització dels seus maniquins vitals. Els diferents estils i variacions són una carta de presentació individual que indica a quin col·lectiu pertanyen. Encara que els adolescents comencen a vestir d’una manera més occidental, amb les sempre presents falsificacions de marques de renom internacional, la majoria de la població vist com les generacions anteriors i això fa del basar un aparador glamurós.

Entre bigots i bigotuts, un homenot es calça les seues sabates, les anomenades kelash, i es llepa un dit per tal d’airejar un feix incomptable de rials. Un altre s’estreny amb força el faixí que sustenta els seus pantalons bombatxos i rosega un pa finíssim. Les dones semblen vestir embolcallades com la resta d’iranianes, però la gojosa varietat cromàtica les diferencia, això i el darpe, és a dir, els pantalons bufats. Fruites i adobats de tota mena es fonen en el llenç, que és un ball caòtic de colors. Entre els més cridaners, el verd provinent del pinjar: les verdures i les herbes fresques –juliverts, alfàbegues i ràvens– són ací motiu de picadeta.

© Córdoba Bou

Em comunique amb els venedors gràcies al traductor del mòbil. Ells escriuen persa, la traducció arriba en anglés. Les llengües maternes no tenen presència en este joc tecnològic. La geopolítica d’imposicions fa que encara molts kurds siguen analfabets en la seua llengua pròpia. Davall d’un paraigua de ferro, la policia fa com que controla el tràfic. Els Zagros continuen nevats. Esquive un vell autobús, que té tatuades les paraules “turbo allah akbar”, i coixint-coixant em decidisc per pujar a un taxi. La meua intenció és anar a l’estació d’autobusos i amb sort trobar algú amb qui poder comunicar-me. El taxista però, vol saber quina és la meua destinació final: Marivan, ciutat fronterera amb el Kurdistan iraquià.

Telefona al seu patró i em dona un preu. Li l’accepte sense miraments. Viatjar per estes latituds consistix a deixar-se anar. Eixim de la ciutat i en el paquet de preguntes són mencionades una dona i un xiquet. “No, no en tinc”, li responc. Ell insistix: “Dona i filla?”. No acabe d’entendre ben bé què vol. La mímica m’ho deixa ben clar. S’ha pres al peu de la lletra aquell proverbi que diu que “els convidats porten bona sort amb ells”. Vol que passem per sa casa per tal d’arreplegar la seua dona Mahin i la seua filla Saïda. Mai han estat a Marivan i tampoc a Palangan, on també farem parada per a dinar. Per uns segons em sent com Jafar Panahi, protagonista i director de Taxi Teheran, encara que a l’inrevés. Qui pot negar-se a fer un viatge familiar pel Kurdistan iranià.

Camí de Palangan

Kaveh, el taxista, és originari de Kamyaran. Viu al costat d’una perruqueria anomenada Picasso. Allà ens detenim i puja tota la família. La xiqueta Saïda, de només set mesos, i de qui son pare em farà tio simbòlic, serà qui millor comportament tindrà durant tot el viatge. Fem un grapat de quilòmetres i parem a repostar gas. Per seguretat eixim del cotxe: uns cartells indiquen perill d’explosions. Això ho farem sempre que toque omplir el tanc de nou. Mentrestant, ell saluda a un parell d’amics i em senyala com a element exòtic. Bufen nous vents, sóc jo l’element orientalista.

Les carreteres tenen uns límits de velocitat diferents segons siga de dia o de nit. Kaveh no coneix el camí i la tecnologia no li fa cabal, però en cap cas va amb els ulls tancats; les seues mans són un ens autònom, parlen a soles. Intercepta altres cotxes i, com si colpejara la percussió d’un daf transparent, amb una llengua de signes inèdita, s’expressa de pressa com una rabosa. Sospite que la teïna l’ajuda a estar actiu. Una tassa amb te calent a la mà esquerra, el volant del cotxe a la dreta i de tant en tant un terròs de sucre. Un pessic dolç essencial en la seua tapisseria, decorada amb el majestuós logotip de Nike.

© Córdoba Bou

Al llarg de la carretera hi ha centenars de venedors ambulants. El producte més popular és el ruibarbre sirià: “Rewas! Rewas!”, bramen els negociants. El masteguem com qui es menja una penca crua. I és així, rebuscant entre valls, com trobem la vila de Palangan, un poble penjat de cases construïdes unes damunt d’altres, cases en constant reconstrucció per tal de sobreviure. El riu Sirwan dividix el llogaret en dos parts. A la vora del riu circulen, en uns camins estrets, ases comandats per adolescents per una banda i famílies senceres conduint motocicletes per l’altra. Mal haver-se convertit en un poble turístic, la petjada del viatger no ha canviat la fisonomia del paratge.

L’arquitectura impressiona, però els locals hi van bàsicament per tal de tastar els kebabs de peix, famosos en tota la regió. Fem la parada del dinar en una tasca encaixada en el giravolt del riu. Una cuinera prepara kalāneh, un pa finet farcit de ceba tendra, cuinat al sāj, una planxa ovalada sobre unes brases. Una vegada calfat, s’unta amb mantega. L’agraïment li’l faig segons la gesticulació iraniana: posant-me la mà sobre el cor i inclinant el cap. Pel camí una dona vella em fa un regal, un amulet fet amb molts claus d’espècia. Defugim un parell de vaques i tornem al taxi.

Bambant per Marivan

Continuen les valls i les revoltes i a cada llogaret ens engolim un te. Dansem perduts i els llauradors kurds, alguns d’ells equipats amb un faranji, l’abric tradicional de pell i llana de cabra, són preguntats i repreguntats. Per dins del cotxe suren diversos temes, però deixem de banda la política. Kaveh no pareix molt interessat a mostrar les seues posicions ideològiques, una cosa poc freqüent quan es tracta amb forasters a l’Iran. Entropessem amb més viles amb el mateix tipus de construcció. Estem transitant per Hawraman, la regió muntanyosa coneguda pels seus pobles incrustats com a escales. La menuda Saïda fa un gemec i és alletada.

A Dagaga Kaveh compra uns pashmak, un cotompel filós que es desfà a la boca, i amb la dolçor a la boca ens enfilem per a trobar finalment l’eixida. Als afores de la ciutat se celebra una cerimònia inimitable: els colors vistosos dels vestits, majoritàriament daurats, enlluernen la carretera. Arribem a Marivan. Els agraïsc la gesta amb un sonor “destxweş” aprés durant el trajecte. Demà virarem cap a Hamedan, l’antiga capital imperial d’Ecbatana però ara opte per anar-me’n a explorar a soles. Dit i fet, la meua primera troballa és una cafeteria anomenada Barcelona. Ja sabeu, roda el món i torna al Born. Un símbol de prestigi, de normalitat, de la marcada obsessió a l’Orient Mitjà pel futbol, així com per voler alçar el braç i dir: “Ei, existim!”. Malauradament, està tancat. Les ressenyes són mixtes; mentres uns el recomanen per les seues pizzes al forn, altres el puntuen amb un suspens: “A la merda el Barça, el volem del Real Madrid!”, expliciten.

© Córdoba Bou

Al carrer els més jóvens i els més vells juguen, entre altres passatemps, al joc de les set pedres. Hi ha molt de rebombori, i de nou les vestimentes són aclaparadores. Quasi tocant amb la frontera iraquiana, m’acoste a un altre lloc d’esplai paradigmàtic, un lloc bucòlic com pocs: el llac Zrebar. Un parc festiu on les parelles passegen de la mà, on les famílies conviden els seus fills a participar en desenes d’atraccions de fira. Una reserva natural frondosa, exuberant, on u pot pedalejar-la amb una estrambòtica varietat de llanxes de passeig, unes amb motius animalístics desfasats, altres amb hòmens i els seus respectius bigots i nassos prominents. Un d’aquells pocs llocs on la paraula Kurdistan fa acte de presència. I així, a boqueta nit, novament en un indret on solaçar-se, entre uns pics polsosos encara amb neu primaveral, es forma el teló perfecte per a tancar la jornada. Envoltat de serres, les que mai fallen.

Noticias relacionadas

matinades

Afters

Por  - 

Estan les persones que a les huit del matí busquen un lloc on allargar la tornada a casa. Estan aquells usuaris de tren que pareixen esperar, vestits de fosc i amb un tropell de paraules també fosques al cap, que el rodalia arranque i els duga a la ciutat encara més fosca. Estan els qui mitja hora abans que òbriguen les portes –d’un centre de salut, un col·legi electoral, el mercat– ja estan mirant impacients el rellotge i bufant perquè se’ls fa tard, el seu temps és un dret suprem. Totes estes persones estan dins de les meues pors

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email