GRUPO PLAZA
cinema

La vaca, els bunyols i la deconstrucció minimalista del western

El western constituïx el relat mític de la fundació dels Estats Units d’Amèrica. I com tots els relats mítics és una barreja d’història i llegenda. La història és la de la conquesta d’un territori, d’est a oest, i tot allò que comporta: la creació de comunitats i el procés d’urbanització, la domesticació d’un paisatge salvatge i l’enfrontament del ser humà i la natura, la implantació de la llei i la lluita entre l’orde i el caos. La llegenda és la del pistolers, els duels a la porta del saloon, el justicier enfrontat al mal, les grans cavalcades per la planura i la conversió en mites de personatges i fets reals: OK Corral, Wyatt Earp, Davy Crockett, Jesse James, Billy the Kid, Calamity Jane, Butch Cassidy i Sundance Kid, Jerònim, Little Big Horn, Sitting Bull, Buffalo Bill...

el cel ha vingut per a quedar-se.

El vol de les 23:45

Por  - 

Quan vaig vindre a viure a Russafa no hi havia cel. Bé, n’hi havia però jo només pensava en el barri. Russafa era una pedra preciosa penjada en tots els colls i en tots els arbres. Hi havia on anar a prendre cerveses a qualsevol hora. Hi havia dones de monyo cardat assegudes en els bancs festius dels dilluns. Tenda de guitarres. Una llibreria amb nom d’escrivent i poesia. La cantonada del Pascualín. Gossos negres i marrons, fins i tot un al qual li falta una pota. Hi havia mocadors arcs de Sant Martí amarrats a les finestres com si foren besos sobre el baf dels vidres. Hi havia hòmens que arrosseguen les seues cames romàniques fins a la barra del bar del mercat i demanen la cassalla silenciosa i tèrbola. Tapisser, ferreteria, una botiga on comprar mel i la vibració de les abelles. Xiquets i xiquetes que es diuen Pol o Julieta

La normalitat s’ha trencat

El meteorit infinitesimal

Por  - 

Quasi fora, quasi dins, el temps no és el temps i demà menys demà que mai. Alguna cosa s’ha trencat, com en un relat de China Miéville, “Buscant a Jake”, en què Jake està i no està. La normalitat s’ha trencat o, millor, s’ha desconnectat. En el nou estat de les certeses l’alarma no és una resposta elèctrica animal, sinó una decisió conscient: he llegit per ací, en algun lloc, que el virus SARS-CoV-2 en el nostre cos és com una gallina en el planeta Terra

teatre

La teranyina de Paco Zarzoso

Tres anys abans que l’Acadèmia sueca concedira el Nobel de literatura a Harold Pinter l’enyorat Espai Moma de València va oferir un cicle d’obres del dramaturg britànic per a celebrar els vint anys de la sala. Això va ser en l’any 2002 i encara es poden trobar per Internet rastres de sarcasme periodístic, mostres d’estranyesa pel fet de dedicar pràcticament tota la temporada a un dramaturg “quasi desconegut” a casa nostra, com reconeixia llavors Carles Alfaro, director de la sala. El cicle va ser un punt d’inflexió per a alguns dels que acabaríem d’una manera o altra lligats al teatre. Com Txékhov, Beckett, Albee i Koltès, l’enganxosa teranyina dramatúrgica de Pinter ens va atrapar per a sempre. Un univers de paraules que fonamenten situacions de somni etílic, sempre a la vora del malson. Dir i no dir alhora, heus ací la difícil qüestió. Potser sense aquell cicle seminal, sense aquell aprenentatge total de la natura del text teatral, mai no hauríem pogut arribar a estimar l’obra de Paco Zarzoso i tants altres

Alastair Bonnet 

Les últimes fronteres

Por  - 

Una frontera és una cosa molt útil perquè ens oferix dos possibilitats: tindre un lloc “nostre”, on poder refugiar-nos, i alhora tindre un lloc “alié”, que podrem visitar. La frontera també ens dona l’oportunitat d’escapar, perquè sense una terra estranya a l’altra banda de la ratlla que marque els límits mai podríem fugir. És el que Alastair Bonnett ens mostra en el seu darrer llibre, una delícia sobre les últimes fronteres de la nostra civilització

valencià i marxista

Emili Gómez Nadal, el valencianisme discret de l’exili

Por  - 

És un dels representants més importants del bagatge intel·lectual perdut del valencianisme de la Segona República. Oblidat per l’exili a França i eclipsat per les tesis de Joan Fuster, el nacionalisme de l’historiador Emili Gómez Nadal (València, 1907 - Valença d’Agen, 1997), forjat fora de València i amb vocació teòrica des de l’esquerra, va deixar cartes, articles de premsa i un assaig quasi desconegut, El País Valencià i els altres, que esdevingué una de les poques contestacions a Nosaltres els valencians entre els moviments d’oposició a la dictadura. Mig germà de Nicolau Primitiu Gómez, americanista i comunista decebut, amb una vida plena de tràngols amargs, Gómez Nadal mai va tornar a la seua terra, però, potser, el seu llegat té més influència del que ell imaginaria

passions

Gil Albors: futbol i moral d’un alcoià

Por  - 

El passat 14 de febrer va morir un dels dramaturgs més representats de l’Estat. Entre els millors en valencià de segle XX. Institucions i mitjans han recollit en els obituaris el seu llegat escènic. També el periodístic. Ací recordarem, però, la seua vinculació al futbol com a porter, periodista, pare de periodistes esportius i aficionat. Una relació intensa, la seua, amb l’espectacle en tots els sentits de la paraula

Xàbia

Plató en la Cova Tallada

Por  - 

El mite de la caverna no és un mite. Els presoners que veien ombres projectades des del foc dels vigilants érem nosaltres.  L’ombra en el segle XXI és en colors i instagramable. Contemplàvem espectres, véiem pobles i ciutats i sentíem ressonar les orelles en la finor espessa de l’asfalt, com el xampany glaçat pres en dejú. Véiem ombres d’argilages i romers i alguna fina flor d’asfòdel, però el gladiol que teníem a mà dreta era tàctil i no pareixia que fora diferent del projecte d’assemblar-se a si mateix, la vella aspiració platònica

Gastronomia

L’Alter, on els arrossos sonen

Por  - 

Sempre que he anat a l’Alter he anat acompanyat, com enfilat, amb grups musicals que en la seua parada i fonda a València eren conduïts pel camí que voreja Picassent buscant la veritat. Los Planetas, La Habitación Roja, Second, Revolver, Sidonie, Nudozurdo, Los Secretos, Bigott o Los Coronas han fet el mateix passeig. Hi ha d’haver una correlació espontània entre la qualitat dels arrossos, la seua naturalitat i la seua aportació vitamínica abans d’un concert. Si l’arròs és ciència, les seues maneres són artístiques. I l’art atrau l’art. O ha de ser l’escalinata coberta que, d’entre els tarongers, conduïx a l’interior amb l’actitud de qui entra a jugar-se la nit. Un pelegrinatge.

kosovo

Mitrovica: venim del nord, venim del sud

Por  - 

Mitrovica, l’antiga Dimitrovica bizantina, és hui en dia una de les cinc ciutats més grans de la República de Kosovo. Pràcticament fitant amb Sèrbia, des de 2013 ha quedat dividida en dos municipalitats: la Mitrovica Nord de Kosovo, de majoria sèrbia, minoritària en el conjunt de la ciutat, i la Mitrovica del sud, que concentra la majoria albanokosovar. Una coexistència difícil, separada per un riu.

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email