Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

ENTREVISTA

Manuel Molins: "El teatre sempre és públic, o siga, polític"

18/10/2020 - 

VALÈNCIA. El dramaturg valencià Manuel Molins (Alfara del Patriarca, 1946) s’endinsa ara en les relacions de poder, els extremismes, l’adolescència i els autoritarismes. Practica el seu particular experiment sociològic en El Moviment, una obra inspirada en la figura d’Steve Bannon i el seu projecte d’articular nous feixismes a Europa. Molins va ser Premi d’Honor de les Arts Escèniques 2018 i continua, als seus 73 anys, escrivint i tractant de sacsejar consciències.

-Què és El Moviment, la seua darrera obra? 
-La gent la relaciona amb la pel·lícula L’onada (Dennis Gansel, 2008), que n’era un poc l’origen, però finalment no té res a vore. De fet, el film és molt trampós. Es basa en un experiment fet pel professor Ron Jones l’any 1967 als Estats Units d’Amèrica anomenat “La tercera onada”, però canvia el sentit del personatge central, el professor, i el final. Queda com una espècie de catarsi sobre la culpabilitat del poble alemany. El professor és el roín, el nou Hitler, un personatge frustrat que manipula els xiquets, i els xiquets són tan innocents que no tenen cap responsabilitat. La pel·lícula vol funcionar com una metàfora del nazisme que patí Europa, però no respon ni a la realitat històrica, ni als resultats de l’experiment. La meua obra és diferent. Per què es diu així? Perquè intenta reflectir “el moviment” d’Steve Bannon, l’home de Trump a Europa que està invertint molts diners per a consolidar l’extrema dreta i crear els seus nous líders europeus. Per això l’obra, a més de dir-se El Moviment, que també té ressonàncies amb el Movimiento Nacional, comença amb un documental on ixen tots, des de Hitler, Mussolini i Franco fins a Salvini, Bolsonaro i tots els capos de les noves dretes actuals. 

-Per què este tema ara? 
-Defenc un nou teatre polític el més matisat possible i ben documentat. I crec que l’espectacle que presentem al públic en el Teatre Micalet respon a este criteri bàsic, que tant el director, Joan Peris, com els actors han sabut captar i defendre molt bé. 

-Què vol dir amb un nou teatre polític? 
-El teatre sempre és públic, o siga, polític. Ja ho era en època grega, quan tractaven els grans temes a l’àgora, mentres feien les temporades d’esport. Mens sana in corpore sano. El teatre i l’esport sempre anaven units, però després això es va trencar. Es fan grans festivals mundials de futbol, però no de teatre. Sempre ho he reivindicat però ningú em fa cas. Per què parle d’un nou teatre polític? Perquè no parle de defendre cap ideologia o plantejament de partit, sinó de reflexionar sobre la veritat en dos sentits, com apuntava Harold Pinter en el seu discurs d’acceptació del Nobel de 2005. Per un costat, a través de la fidelitat de les veus interiors, de la veritat emocional d’uns personatges que et criden l’atenció, et contradiguen i discutisquen els teus prejuís. Per un altre costat, a través de la investigació de la veritat, oferint informació, contrastant-la i destriant-la tant com siga possible. Pense que eixe ha de ser el camí per al nou teatre polític. Fa poc hi hagué una obra ací, ValEnciAna, que crec que fou un greu error. Es venia com un espectacle de teatre documental, però el resultat era un espectacle indocumentat: ni l’època responia a la realitat, ni la majoria dels personatges o les relacions entre si.

© Foll

-Una de les frases més punyents de l’obra és que tots portem un autoritari dins. Som tots un Trump en potència? 
-Les pors, els interessos, els somnis, fan que, a vegades, apareguen actituds autoritàries. Això ho fem d’una manera quasi inconscient. Hi ha qui ho reflexiona i hi ha qui no. Jo respecte moltíssim que la gent mire certes televisions o premsa porqueria: cadascú mira o llig el que vol, només faltaria. Però em pareix que tot això pot ser un autèntic verí perquè, potser sense voler-ho ni adonar-te’n, t’enguls una sèrie de coses que després et fan actuar d’una forma determinada. És una qüestió complexa i no podem reduir-ho tot a termes d’esquerra i dreta o bé i mal, però sí que podem apel·lar a la responsabilitat i la reflexió assossegada de cadascú.

-Com arriba la idea de l’obra? Per què naix El Moviment
-Ja fa tres anys que treballe amb la Companyia Micalet i férem Hamlet canalla, que anà molt bé. Després em demanaren una versió d’El jardí dels cirerers, de Txèkhov que també fou un èxit. Més tard començàrem a parlar de fer una nova versió de la pel·lícula L’onada, però era molt complicat. En primer lloc, perquè el món ja no és el mateix que en 1967. Han passat més de cinquanta anys i s’han produït molts canvis. Hi ha hagut la revolució gai, la de les dones, la tecnològica, etc. La joventut tampoc és la mateixa i, per tant, havíem de partir d’una altra hipòtesi. Fiu una primera versió, però no era el que volien. Fiu una segona, que era la que la companyia volia, però hi hagueren problemes aliens a tots nosaltres. Finalment, la tercera i definitiva versió partix de l’experiència d’un professor que rebutja els intents de captació d’una secta politicoreligiosa cristiana i després planteja una experiència semblant als seus alumnes per tal que puguen contrastar entre la imposició autoritària i la democràcia, malgrat les seues imperfeccions. Però no reaccionaran com ell espera, perquè cadascú té els seus propis mecanismes interiors.

-És un obra en la qual es fan moltes preguntes. El públic se’n va a casa amb les respostes? 
-Crec que un obra de teatre no ha de donar respostes, sinó que ha de plantejar qüestions. Potser d’alguna manera el final d’esta versió apunta cap a una mena de resposta, però tampoc és una resposta clara i definitiva. En una de les versions els alumnes se n’anaven de cara al públic i els preguntaven: “Quin món ens oferiu? Quin món ens heu deixat?”. No podem donar solucions fàcils a qüestions complexes perquè no n’hi han. És el públic el que ha de vore, reflexionar i decidir després. Com deia Brecht, el públic és intel·ligent. Si pot votar i escollir, pot vindre a vore l’obra i fer la seua pròpia reflexió.

© Foll

-Tant en l’experiment de 1967 com en l’obra, l’acció passa en una aula d’adolescents. Vivim en una societat adolescent, una democràcia adolescent? Estem involucionant, en lloc de madurant? 
-Des del punt de vista simbòlic, vivim en una societat que, en efecte, encara no ha madurat de manera generalitzada. Ho veiem cada dia. En l’obra s’acaba invocant més o menys a Charles Chaplin i el seu discurs final d’El gran dictador, precisament perquè, tants anys després, continua sent contundent i revolucionari en les democràcies liberals en les quals vivim enmig de tendències inquietants. És molt important que meditem i prenguem decisions. 

-Potser algú està experimentant amb nosaltres com a societat? 
-Sí, és evident. Després d’un Barack Obama, que no se n’isqué de la doctrina econòmica dominant però que simbòlicament fou molt important, arriba Trump al poder, a base de fake news, com ha quedat demostrat. I això és un notable retrocés. El món ha pegat un canvi radical en estos quatre anys. Steve Bannon vingué a Europa per a crear bipolaritat, potenciant tots els mecanismes de l’extrema dreta. Per què ix ara a la llum a Espanya? Qui els dona diners, suport? Hi ha l’excusa de Catalunya, però és mentira. Que tornem al Cara el sol és un retrocés absolut... 

-En la funció es parla del feminisme, el canvi climàtic, els menors estrangers no acompanyats, etc. Què està en joc? 
-Per dir-ho en paraules molt solemnes, estan en joc les llibertats de tots. Quan es parla de l’atac a un MENA el públic ja imagina com ha pogut ser eixe atac. El mite de la caverna, que és el que estructura el discurs del professor, diu que tornem dins de la caverna i, com explica Plató en el final del mite, fins i tot podem arribar a matar aquells que han eixit de la caverna i han vist la llum. Eixe és el problema: estem en un retrocés de la llum. Ens han clavat la por al cos i el més terrible és que eixa por cala més en la gent intel·lectualment més desvalguda. És incomprensible que treballadors amb sous de misèria voten partits de dreta. Però no és un problema només nostre, sinó de tota Europa. No estem sabent donar respostes i coses molt sòlides estan fallant. És el rapte d’Europa, com en el vell mite. És tan bella que Zeus la rapta. Ara l’han raptada foscos poders econòmics, socials, polítics, religiosos...

-L’esquerra és superior intel·lectualment a la dreta? 
-No crec en eixes coses. Hanna Arendt ja ho va posar sobre la taula. El responsable nazi de la solució final contra els jueus, Adolf Eichmann, era realment la persona més roín imaginable? No, podia ser un fill de puta com un altre. Què volia? Ascendir. Arribar a ser un capo. No es qüestionava el sistema. La banalitat del mal no es més que deixar de pensar per tu mateix, que és el que es planteja en l’obra. El pensament crític comporta molts problemes, però té igual que sigues de dretes que d’esquerres. La gent que és tan intel·ligent per què abdica? Segons Aristòtil, l’home és un animal racional, però jo crec que sobretot és un animal d’interessos. I de vegades són més importants els interessos que el pensament crític. Això és el que explica que una part importantíssima de gent molt formada donara suport al nazisme a Alemanya. 

-En l’obra no es diu el nom de cap partit polític, però tot és perfectament identificable. Quina voluntat hi ha darrere d’això? 
-Tot és buscat. L’obra no dona noms ni cognoms, ni falta que fa, però planteja situacions per tal que l’espectador tinga ressonàncies al seu cap i vaja intuint coses i reflexionant al voltant d’elles. Jo defenc el pamflet, però no un pamflet pamfletari. Per exemple, durant la Guerra Civil hi havia un teatre de guerra directe i contundent: hi havia les morts i les batalles. Però al costat d’eixe teatre més directe hi havia també uns pamflets amb més espenta poètica. Jo soc més d’esta segona opció, però sempre deixant que el públic decidisca al final. Per això el teatre polític ha d’estar molt ben documentat. 

-És esta la seua obra més política? 
-No. Des de la meua concepció del nou teatre polític, seria quasi una obra secundària en eixe sentit. Hamlet canalla, per exemple, era més política, perquè anunciava ja tot el que està passant. Hamlet és un fill de puta, diguem-ho així de claret. El fantasma li diu que no ataque a sa mare, i l’ataca. Maltracta a Ofèlia. Però, al mateix temps, Hamlet té moltes lectures. És un mite molt potent i amb molt de calat polític.

-Què té en ment per al futur? 
-L’any que ve estrenarem al Teatre Principal de València Poder i santedat (Els àngels de Sodoma), una producció de l’Institut Valencià de Cultura que dirigirà Paco Azorín. Tracta el tema de la corrupció econòmica, política i sexual del Vaticà, però no com a centre religiós i d’espiritualitat, sinó com a Estat europeu. Una metàfora d’una Europa dels Estats que no està acomplint la seua funció en defensa de la llibertat i el bé comú. 

-I quina projecció li dona a El moviment? Fins a on arribarà? 
-Això ja es cosa de la producció. El actors estan molt bé, amb molta força, il·lusió i espenta. I sé que als jóvens els està interessant molt i tot el món que la veu diu que l’obra s’hauria de vore en tots els instituts. Els xavals s’hi identifiquen molt i això té un valor pedagògic molt gran. Des del meu punt de vista seria important i útil que la vida d’este espectacle fora molt llarga, però això ja no depén de mi...

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email