GRUPO PLAZA

MÓN

Vanuatu: El viatger en el llindar

2/05/2021 - 

VALÈNCIA. Tot i que aterrar-hi sense entrebancs en un bimotor que cruixia ja oferira prou motius de celebració, quan l’octubre de 2014 vaig xafar l’aeroport desmanegat de Tanna, la sensació dominant i triomfal va ser la d’estar coronant un somni d’infantesa.

Si més no, la dèria havia començat tres dècades abans, gràcies a l’Atles de la Reader’s Digest que els pares m’havien comprat al Mercat de Sant Antoni de Barcelona i on, entre tants altres convits a la fantasia, m’havien captivat unes illes remotes de les Mars del Sud que aquella vella edició encara denominava Noves Hèbrides. I amb el pas del temps aniria confirmant que l’arxipèlag que havia assolit la independència amb el nom de Vanuatu concentrava molts dels trets que més m’interessen en este món, a banda d’una història pintoresca i romàntica. 

Poblades més de 3.000 anys abans de Crist durant l’aventura sense parió que fou la colonització humana del sud del Pacífic, les illes havien passat inadvertides per als navegants europeus fins que el capità portugués al servici de la monarquia hispànica Pedro Fernandes de Queirós prengué possessió de la més gran de totes: Espíritu Santo. Confonent-la, però, amb la mítica Terra Australis que havia eixit a buscar, la notícia de la descoberta fou ignorada i, mentrimentres la seua figura queia en la foscor, ho feia també l’avançada efímera de la Nova Jerusalem que havia fundat. Hagué de passar més d’un segle i mig abans que dos nous exploradors de renom, Louis Antoine de Bouganville i James Cook, tornaren a albirar les seues costes. El darrer, atret per les foguerades d’una de les meravelles que encara justifiquen la visita a contrades tan excèntriques: el Yasur, el volcà en actiu més accessible del globus terraqüi. 

Abans d’esdevindre un Estat de dret, l’arxipèlag havia patit la submissió colonial davall la fórmula insòlita del condomini naval franco-britànic, fet pel qual molts nadius encara parlen l’anglés o el francés, a banda del pidgin que és idioma oficial del país i alguna o diverses de les vora cent llengües que s’han conservat en un territori amb una superfície equivalent a la mitat de la geografia valenciana. Una festa etnològica per als enamorats de la diversitat que s’intensifica a Tanna gràcies a altres peculiaritats, com la permanència de comunitats que practiquen un voluntari apartament de la modernitat i s’aferren als costums dels antics pobles melanesis; excloent el canibalisme, que en alguna illa propera no desaparegué del tot fins a la dècada dels 60 del segle passat. O la supervivència dels apassionants cultes Cargo, un sincretisme únic basat en la creença que forasters misteriosos o avantpassats venerats tornaran un dia per a regalar als fidels carregaments de béns i provisions; i que en un estrat profund reflectixen l’impacte que les operacions logístiques de la Segona Guerra Mundial tingueren entre algunes tribus locals, alhora que són l’expressió metafòrica del seu anhel d’alliberament i retorn a la tradició. 

Èxtasi i agonia del viatge

No vaig haver d’esperar massa per a escabussar-me en eixa alteritat prodigiosa, que abasta totes les esferes de la vida quotidiana: encara dins del Toyota ple de bonys que ens menava a casa del nostre amfitrió per camins de ferradura infames vaig voler esbrinar el funcionament d’alguns hàbits elementals, com l’horari dels àpats. La resposta, naturalíssima, em feu adonar que havia entrat en un univers regit per una concepció del temps oposada a la nostra, tan organitzada i compartimentada: “quan tenim gana, mengem”. 

Colmados de Tanna © A. S.+

La setmana que seguí m’oferí un tast breu però suculent dels paisatges, usos i tipus humans que tantes voltes m’havien fet barrinar: les parades de copra i peix fumat davall banians immensos i les enigmàtiques barraques per a prendre kava, els pescadors que no ens pogueren portar a la barca perquè observaven el sàbat i el poblet d’adoradors del Príncep Felip d’Edimburg, les xiquetes que anaven a l’escola amb grans matxets per a obrir-se cocos si els entrava set en el camí i les espurnes volcàniques encenent la nit incontaminada, els tributs lliurats a cabdills locals com a dret de pas i les postes de sol en un turó de Sulphur Bay, epicentre de la predicació messiànica de John Frum. 

Però recorde també que em sentia envaït per dos pensaments contradictoris. Per una banda, la gratitud per l’època tan munífica i estimulant que m’ havia tocat viure i que permetia al besnet de pastors, pagesos i minaires que mai havien eixit de la seua comarca arribar sense dificultats massa penoses o costos inassumibles a un dels indrets més apartats de l’altra punta del planeta. Per l’altra, no obstant això, la recança de considerar si el fet d’atényer aquella singularitat que m’era tan benaurada no significava que d’alguna manera ja estava sent soscavada. Travessar fronteres –físiques i culturals– és tan gojós precisament perquè existixen i demarquen com a distint el que hi ha a banda i banda, però les mateixes passes que les creuen també poden servir per a esborrar-ne el traç i fer guanyar un poquet més de terreny al domini de la homogeneïtat.

El món d’ahir, el món de demà

El viatge és un professor sever que ens planta davant de dilemes complicats de resoldre. I eixe en concret se’m va fer present de nou fa poques setmanes, quan una piulada de Bruno Maçães, un expert en geopolítica d’observacions sempre plenes de perspicàcia, m’obligà a replantejar-me’l una volta més: Maçães es congratulava d’haver passat els darrers quatre anys rodant per Àsia perquè, segons vaticinava, en el proper lustre viatjar esdevindria tan difícil com podia ser-ho en la dècada de 1850. L’averany pesarós de l’antic secretari portugués d’afers europeus s’ha de llegir a la llum de la concepció del món que ha exposat en obres com Belt&Road (Hurst, 2018), The dawn of Eurasia (Penguin, 2019) o The history has begun (Hurst, 2020), de títol paradigmàtic. 

Maçães sosté que l’ascens de la Xina com a gran projecte no només econòmic sinó també polític, en lloc de fer-nos confluir cap a uns valors universals compartits de tall occidental, una dissolució progressiva de les diferències i una hegemonia global indiscutida, esperonarà la competència entre models, sistemes, valors i maneres de viure. El més interessant del seu punt de vista és que, contràriament a les opinions ecumenistes, no percep eixa era multipolar i d’oposicions fortes només com una font de xocs i d’inestabilitats, sinó sobretot com una oportunitat excitant per a demostrar que una interacció complexa i conflictiva d’idees i perspectives pot ser molt més enriquidora i creativa per a la humanitat que l’obsessió d’establir un patró comú que ha caracteritzat el colonialisme europeu, les utopies socialistes o la globalització liberal. Eixa és, diu Maçães amb agudesa, la manera de fer que mou la ciència moderna i que bé podríem aplicar a les relacions humanes, culturals, comercials i polítiques.

Ens caldrà, això sí, una mirada curiosa i àmplia, avesada a apreciar l’especificitat de cada cultura i civilització, a explorar-les amb un esperit obert i a vore les coses des de molts angles sense necessitat d’imposar-hi una mesura unificadora. Amb eixe ànim s’entén que l’horitzó dels Estats aprofitant la pandèmia per a barrar les portes, blindar-se i bollir-nos a foc lent en propaganda i mesures d’excepció, i complicar així de manera extraordinària els intercanvis i la facilitat de bellugar-nos i conéixer l’altre que ha definit la nostra època més recent, li parega “la cosa més depriment que ens puga passar”. No debades, la confiança despreocupada de viure en un món que s’eixamplava i en absolut es replegava, sentida d’una manera tan intensa durant la meua estada a Tanna, ha quedat coberta de boira d’un dia per a l’altre. 

Maçães té raó i és un escenari per tirar el barret al foc. Però en part perquè costa resignar-se a no imaginar futurs més prometedors i en part per l’afany de desfer-me d’una paradoxa que m’ha perseguit, concep l’esperança que la situació puga tindre efectes inesperats. Si la disponibilitat i immediatesa del nostre temps ens ha fet indolents i, en certa manera, cegos a la bellesa del contrast, la privació podria tensar-nos de nou l’esperit, netejar-nos la mirada i afinar-nos la percepció. Les dificultats que sens dubte experimentarem ens obligaran a revaluar el sentit de viatjar i si paga la pena l’esforç de fer-ho per a trobar el mateix que hem deixat arrere. I, mitjançant esta ascesi i lluita interior, restituir al viatge un eros i una ètica que, per a descriure-la amb una línia inspirada de l’autor portugués, consistix sobretot a “respectar el misteri d’allò distant i l’estranyesa d’allò que no ens és familiar”. 

Vaticinis més improbables es fan estos dies. 

Noticias relacionadas

valencià i marxista

Emili Gómez Nadal, el valencianisme discret de l’exili

Por  - 

És un dels representants més importants del bagatge intel·lectual perdut del valencianisme de la Segona República. Oblidat per l’exili a França i eclipsat per les tesis de Joan Fuster, el nacionalisme de l’historiador Emili Gómez Nadal (València, 1907 - Valença d’Agen, 1997), forjat fora de València i amb vocació teòrica des de l’esquerra, va deixar cartes, articles de premsa i un assaig quasi desconegut, El País Valencià i els altres, que esdevingué una de les poques contestacions a Nosaltres els valencians entre els moviments d’oposició a la dictadura. Mig germà de Nicolau Primitiu Gómez, americanista i comunista decebut, amb una vida plena de tràngols amargs, Gómez Nadal mai va tornar a la seua terra, però, potser, el seu llegat té més influència del que ell imaginaria

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email